Pràctiques, capítol 1: Que comenci la llegenda!

Després d'uns mesos amb el blog abandonat, el reprenc amb motiu d'un fet que s'ho mereix: Abel comença les pràctiques i escriu així el primer capítol de la història que el portarà algun dia a convertir-se en una llegenda i donar xerrades a la facultat i al Col·legi de Periodistes on explicarà als estudiants que ell també va començar sent un pringat. Bé, això pot quedar una mica lluny, però no és res comparat amb el meu objectiu de convertir-me un dia en Comte de La Mola.

La primera lliçó ja l'he obtingut abans i tot de posar els peus a TV3, bé de fet és la que té qualsevol català amb dos dits de seny: RENFE és la peste del oeste. Per culpa de ves a saber què, s'ha estat parat com un quart d'hora mentre jo veia avançar el rellotge i sofria... i sofria... Bé, arribats allà amb 10 minuts de marge per arribar a TV3, que està a 20 minuts a peu de l'estació. I el pitjor és que no sabia com arribar-hi, així que he hagut d'anar preguntant... En fi, he arribat, però in extremis total, dos minuts més i ja entro tard. Així que a partir d'ara cotxe, ja que podem usar el parking de TV3... perquè si no, em passaré 5 hores al dia només anant amunt i avall.

Bé, un cop arribats a l'escena, Moro-man (acudit produït per l'abreviació del seu cognom i nom com a nom d'usuari XD) ens ha explicat el funcionament dels dos progames principals que usarem: un editor de vídeo al que anomenen (i anomeno) "la Vaca" pel simple motiu que l'icona és una vaca i... una mena de cosa rara que vincula els vídeos a les escaletes. Anyway, el missatge principal ha quedat claríssim: Compte amb el que toquem o ens podem carregar la feina dels altres!

La fase culminant ha estat la visita al plató del TN, on tenen càmeres de veritat i no aquelles relíquies de la Guerra Freda que hi ha a la facultat. Hem tingut l'oportunitat d'asseure'ns a la taula del Pellicer i sentir-nos importants, abans que ens enviessin a les respectives seccions a tenir un primer contacte amb la gent. També es veu que per allà rondava ni més ni menys que Robert De Niro i una actriu de la qual no recordo el nom, que estaven rodant una peli! Jo no l'he vist, què hi farem :(

Bé, si a aquestes alçades no ho sabeu, jo baixo del tren a Sant Cugat... espera, no, això era abans. Vull dir que jo faig les pràctiques a El Medi Ambient, programa que avui m'he enterat que té la important missió de servir de "coixí" per canviar l'atrezzo entre el TN Comarques i el TN "normal". No sé si hauria de sentir que estic en un projecte important o que servim per fer temps... Anyway, veig que em dedicaré a redacció, edició de vídeo (aquella cosa que vaig perjurar a 1er de la carrera que no m'hi dedicaria mai), traducció (en quin mal moment se m'ha acudit de dir que sí, que domino l'anglès...! Me and my big mouth, ara em menjaré totes les traduccions) i que podré anar "d'excursió" (de rodatge). Una mica de tot, que està bé.

Primera impressió de les pràctiques, doncs: TV3 em posa. A veure si es manté.

Diario de un perro, diario de un gato

Una visió irònica de com veuen la seva vida quotidiana els gossos i els gats...
Original: http://www.animaltalk.us/excerpts-from-a-dog-and-a-cat-diary/
Traducció de: http://www.meneame.net/story/extractos-diario-perro-gato-eng

Extractos del diario de un perro

8:00 - ¡Comida de perro! ¡Lo que más me gusta!
9:30 - ¡Paseo en coche! ¡Lo que más me gusta!
9:40 - ¡Paseo por el parque! ¡Lo que más me gusta!
10:30 - ¡Acariciado y mimado! ¡Lo que más me gusta!
12:00 - ¡Comida! ¡Lo que más me gusta!
13:00 - ¡Hemos jugado en el jardín! ¡Lo que más me gusta!
15:00 - ¡He meneado mi cola! ¡Lo que más me gusta!
17:00 - ¡Huesos! ¡Lo que más me gusta!
19:00 - ¡He jugado con la pelota! ¡Lo que más me gusta!
20:00 - ¡Guau! ¡He visto la tele con la gente! ¡Lo que más me gusta!
23:00 - ¡Durmiendo en la cama! ¡Lo que más me gusta!

Extractos del diario de un gato


Día 983 de mi cautiverio. Mis captores continúan provocándome con extraños objetos colgantes.

Cenan carne fresca profusamente, mientras que a los otros presos y a mí nos alimentan con un sofrito de carne o algún tipo de nuggets secos. Pese a que muestro mi desdén con claridad, igualmente he de comer algo para mantenerme fuerte.

Lo único que me mantiene en marcha es mi sueño de escaparme. En un intento de darles asco, he vuelto a vomitar en la alfombra.

Hoy he decapitado a un ratón, y he dejado su cuerpo sin cabeza a sus pies. Esperaba que les provocase miedo en sus corazones, puesto que les he mostrado de lo que soy capaz. Sin embargo, simplemente han hecho comentarios condescendientes de lo “buen cazadorcito” que soy. Cabrones.

Esta noche han tenido alguna clase de reunión con sus cómplices. Me han confinado solitariamente durante el encuentro. Aun así, he podido oír el ruido y el olor de comida. He escuchado por casualidad que mi confinamiento era por el poder de las “alergias”. He de averiguar qué significa, y cómo usarlo en mi favor.

Hoy casi tengo éxito en el intento de asesinato de uno de mis torturadores, cuando he zigzagueado entre sus pues mientras caminaba. Tengo que volver a probarlo, pero esta vez en lo alto de las escaleras.

Estoy seguro de que los otros prisioneros son esbirros y chivatos. El perro tiene privilegios especiales. Le liberan regularmente - y parece más que deseoso por volver. Evidentemente es restrasado.
El pájaro debe ser un informador. Le observo comunicarse con los guardias con frecuencia. Doy por seguro que informa de cada movimiento que doy. Mis secuestradores le han organizado una protección en una celda elevada, así que está fuera de mi alcance. Por el momento...

Nou blog: Trotamundos

Amics i amigues del Comtat de La Mola, he de demanar la vostra ajuda per a una empresa de vital importància.

Igual que aquest blog va néixer per a l'assignatura de periodisme cultural, de l'èxit de Trotamundos en depèn la nota de periodisme online.

Les meves amigues Marta i Cris i jo us convidem a entrar i sobretot comentar. La vostra inestimable ajuda serà reconeguda en els anals del Comtat de La Mola.

La recepció per satèl·lit i la mare que la va parir

En dies plujosos com aquests em cago més que mai en la tecnologia per satèl·lit. La wifi, que en la meva àrea ja de normal va malament, en dies com aquests va FATAL. I la TDT...

Fa temps que volia escriure una entrada sobre la TDT i la mare que la va parir. Avui és el dia.

Ens la van vendre com la revolució del segle, que veuríem mil canals i que tindríem una resolució que ni la NASA. La primera part és certa: ara puc veure 15 canals de teletienda, 5 de tarot i 10 canals locals que durant el dia posen videoclips, al migdia informatius, a la tarda concursos, al vespre informatius i a la nit porno. I això últim encara és el que val més la pena... La segona part em sona a broma, perquè si estàs en un lloc amb mala recepció o si fa una mica de mal temps (ja no diguem si s'ajunten les dues circumstàncies, com ens passa a casa meva) no t'enteres de res del que estàs veient a causa de les perturbacions de la Força o directament "no hay señal disponible".

Tan bé que anava la televisió analògica (tot i amb la famosa "neu" que tampoc era tan molesta) i la connexió per cable... El progrés no sempre és tal.

Tot plegat m'estressa molt.


Yo que permanezco bajo la luz de los cielos,
te pido a ti que abres las puertas del infierno,
¡ven a mí con tu divino rayo!
INDIGNATION!

Canvi de disseny

Avui no sabia ben bé en què perdre la tarda i m'he dit que ja era hora de personalitzar una mica més l'aspecte del meu blog, ni que fos per no sentir vergonya davant els blogs que vaig veient de company(e)s. La veritat és que el disseny anterior el vaig triar per ser senzill i prou "cuco", però per no tenir no tenia ni capçalera. Així que aquesta ha estat la primera tasca, i aquí han començat els problemes:

En veure aquesta "chapuza" he tingut la il·luminada idea de canviar el disseny del blog, sense saber a on m'estava ficant. Això m'ha portat a quasi dues hores de bogeria que m'han fet desitjar haver-lo deixat tal com estava, a més de cagar-me en l'html i sa puta mare. A mesura que tocava coses cada cop ho anava enmerdant més, fins que al final he decidit enviar-ho a pasturar les cabres i provar amb un disseny nou que, ¡oh miracle!, s'ajustava bastant a la idea que tenia i que infructuosament havia intentat reproduïr:


Diuen que va bé el que acaba bé, i en aquest cas per sort ha estat així, però a costa de perdre dues hores estressant-me i sentint-me com l'incompetent en llenguatge de programació que realment sóc.

Moralina: If it works, don't fix it!

Abel està indignat

No acostumo a escriure entrades de caire personal en aquest blog, però aquesta no és estrictament personal, i al cap i a la fi el meu blog és el meu espai per a expressar les meves inquietuds i també pot ser-ho per a les meves frustracions. Realment el que segueix és una mica poti-poti, però tot gira al voltant de la desesperança que sento envers la meva professió.

Des que vaig començar periodisme pensava en la meva professió com un ofici noble i compromès, una manera de guanyar-se la vida intentant fer un món una mica millor, traient a la llum les injústicies d'aquest món com una manera de fer pressió perquè es canviessin.

Ara aquesta visió ha canviat una mica. Ha canviat l'element de compromís o, més aviat, la meva fe en les conseqüències d'aquest compromís.

Per què? Sincerament, perquè miro el panorama laboral que se'm presenta i m'entren ganes de plorar.

El periodisme d'actualitat cada cop s'assembla més a un show: Rajoy s'ha cagat en Zapatero (aplaudiments). Zapatero li ha respost que ell no fot res (aplaudiments). La Chacón ha anat a Agfanistan a passar revista a les tropes espanyoles i dir-los lo bé que ho estan fent. Sincerament: m'importa una merda el que facin aquests personatges en el seu teatre diari, l'unic que esperaria d'ells (si no fos per la meva nul·la fe en la classe política espanyola) és que prenguessin mesures per fer que el país anés millor, les seves baralles de pati d'escola me la porten completament fluixa. Això és el que ens importa realment, l'última bestiesa que s'han dit? Més que les guerres, més que la pobresa, que les injusticies socials i econòmiques del nostre país, que les armes nuclears, que els conflictes internacionals, que les condicions dels animals en la ramaderia intensiva, que els molts probemes ecològics del planeta?

En el pseudo-periodisme d'espectacle ja millor ni m'hi fico, perquè que una absoluta cateta com la Belén Esteban guanyi 100.000 euros al mes hauria de ser motiu suficient per donar un cop d'Estat i censurar aquests programes. Clar que són televisions privades i poden fer el que els doni la gana amb els diners de la publicitat, però em sembla completament inmoral i un insult als milions de persones que intenten guanyar-se la vida honradament, ja no diguem a la cultura i a la pròpia dignitat de les persones d'un país.

L'única esperança que em queda són les institucions culturals i els lobbies dedicats a causes que comparteixo, i que és on m'aniré a refugiar.

Però no em deprimeix només la situació del periodisme, sinó la situació dels periodistes precaris. Com s'espera que, amb aquesta perspectiva de mileuristes, alguns no ens plantegem si no estaríem millor fent alguna feina que ens donés per viure, com jo què sé, lampisteria? Al cap i a la fi, també és una feina útil arreglar les canonades a la gent, eh? (segurament més que informar-los de la última burrada del polític de torn) Els periodistes també som éssers humans amb les mateixes necessitats i preocupacions vitals que la resta.

Escric tot això perquè estic a punt de començar el meu últim any de carrera i la il·lusió que tenia al principi està deixant lloc gradualment a la desesperança i a preocupacions més comuns. Ara mateix, la meva principal aspiració en la vida és tenir una caseta amb dona, fills i animalons, i poder anar de vacances; coses que no sé si aquest ofici que considerava tan noble i compromès em podran proporcionar.

Sugerencias literarias: Aléxandros

Ya he hablado con anterioridad del que es uno de mis autores favoritos, Valerio Massimo Manfredi. Este verano he leído, por fin, su obra más famosa, la trilogía Aléxandros, la historia de uno de los personajes más fascinantes de la historia antigua: el rey de Macedonia Alejandro Magno. Y debo decir que es, a mi juicio, su mejor obra de entre las que he leído. No sólo por la calidad narrativa y literaria, sino también por el gran trabajo de investigación y de recolección de fuentes que hay detrás.

Alejandro III de Macedonia pasó a la Historia como uno de los más grandes conquistadores de todos los tiempos, y no en vano. Se ganó el sobrenombre de Megas Alexandros al lograr lo que ningún otro hombre de su tiempo habría soñado: derrotar al poderoso Imperio Aqueménida, el primer imperio persa, y unificar bajo su mando la mayor parte del mundo conocido, desde Macedonia al oeste hasta el Indo al este, Egipto al sur y las estepas del actual Kazakhstan al norte. Aunque su imperio no sobrevivió a su muerte, dividido entre sus antiguos compañeros, su nombre y sus gestas perduraron en la historia y fueron el referente de otros grandes imperios como el romano. Aléxandros es la historia de su vida, basada en numerosas fuentes historiográficas de su tiempo. Se compone de tres volúmenes:

El hijo del sueño cubre la etapa de la infancia y adolescencia de Alejandro. Su formación a cargo de Aristóteles, las conjuras palaciegas en torno al poder, la figura misteriosa y a veces temida de su madre Olimpia de Epiro y las guerras de su padre Filipo II para consolidar la supremacía de Macedonia en la liga panhelénica, y las primeras desventuras con sus compañeros, dan una variedad y dinamismo a este primer volúmen de la trilogía, a pesar de que el ritmo es más lento que en los siguientes. Esta primera parte cubre también las primeras campañas de Alejandro como rey de Macedonia y termina con el inicio de la guerra contra los persas.

Las arenas de Amón trata la primera parte de la guerra contra Persia, hasta la conquista de Egipto. Es tal vez el más pesado de los tres volúmenes, al cubrir un gran número de asedios a ciudades, pero resulta interesante desde el punto de vista de las tácticas militares y también por el papel antagónico de Memnón de Rodas, mercenario griego al servicio de Darío III, rey de los persas. Esta es la parte más gloriosa de la expedición de Alejandro, en la que el soberano es reflejado en sus mayores logros y sus momentos más nobles, lo cual cambiará en el último volumen a raíz del acontencimiento que concluye esta segunda parte: el reconocimiento del oráculo de Siwa de la naturaleza divina de Alejandro, lo cual iniciará en él un cambio hacia una progresiva megalomanía.

El confín del mundo cierra la historia de las conquistas de Alejandro. Su ejército se adentra en Babilonia para asestar el golpe definitivo al imperio persa, tomando una tras otra las provincias del imperio. Alejandro aspira a llegar hasta la India y unir todo el mundo conocido en una sola nación bajo su mando; sin embargo, el descontento crece entre el ejército, que siente que su soberano les lleva cada vez más lejos de casa en su obsesión por crear el imperio más grande que jamás haya existido. Se urden conjuras y los lazos que unen al soberano con sus generales e incluso con algunos de sus amigos se ven quebrados por la meta incierta, por la progresiva divinización de su rey y por los roces al verse obligados a convivir con los persas, su secular enemigo. Alejandro es representado en esta última etapa en sus facetas más oscuras y menos loables, pero sin obviar su dolor por la soledad y la pérdida de amigos y compañeros. Es el más intenso y en mi opinión el mejor de los tres volúmenes.

Aléxandros es una obra que ningún amante de la historia o de la novela histórica debería perderse.