Abel està indignat

No acostumo a escriure entrades de caire personal en aquest blog, però aquesta no és estrictament personal, i al cap i a la fi el meu blog és el meu espai per a expressar les meves inquietuds i també pot ser-ho per a les meves frustracions. Realment el que segueix és una mica poti-poti, però tot gira al voltant de la desesperança que sento envers la meva professió.

Des que vaig començar periodisme pensava en la meva professió com un ofici noble i compromès, una manera de guanyar-se la vida intentant fer un món una mica millor, traient a la llum les injústicies d'aquest món com una manera de fer pressió perquè es canviessin.

Ara aquesta visió ha canviat una mica. Ha canviat l'element de compromís o, més aviat, la meva fe en les conseqüències d'aquest compromís.

Per què? Sincerament, perquè miro el panorama laboral que se'm presenta i m'entren ganes de plorar.

El periodisme d'actualitat cada cop s'assembla més a un show: Rajoy s'ha cagat en Zapatero (aplaudiments). Zapatero li ha respost que ell no fot res (aplaudiments). La Chacón ha anat a Agfanistan a passar revista a les tropes espanyoles i dir-los lo bé que ho estan fent. Sincerament: m'importa una merda el que facin aquests personatges en el seu teatre diari, l'unic que esperaria d'ells (si no fos per la meva nul·la fe en la classe política espanyola) és que prenguessin mesures per fer que el país anés millor, les seves baralles de pati d'escola me la porten completament fluixa. Això és el que ens importa realment, l'última bestiesa que s'han dit? Més que les guerres, més que la pobresa, que les injusticies socials i econòmiques del nostre país, que les armes nuclears, que els conflictes internacionals, que les condicions dels animals en la ramaderia intensiva, que els molts probemes ecològics del planeta?

En el pseudo-periodisme d'espectacle ja millor ni m'hi fico, perquè que una absoluta cateta com la Belén Esteban guanyi 100.000 euros al mes hauria de ser motiu suficient per donar un cop d'Estat i censurar aquests programes. Clar que són televisions privades i poden fer el que els doni la gana amb els diners de la publicitat, però em sembla completament inmoral i un insult als milions de persones que intenten guanyar-se la vida honradament, ja no diguem a la cultura i a la pròpia dignitat de les persones d'un país.

L'única esperança que em queda són les institucions culturals i els lobbies dedicats a causes que comparteixo, i que és on m'aniré a refugiar.

Però no em deprimeix només la situació del periodisme, sinó la situació dels periodistes precaris. Com s'espera que, amb aquesta perspectiva de mileuristes, alguns no ens plantegem si no estaríem millor fent alguna feina que ens donés per viure, com jo què sé, lampisteria? Al cap i a la fi, també és una feina útil arreglar les canonades a la gent, eh? (segurament més que informar-los de la última burrada del polític de torn) Els periodistes també som éssers humans amb les mateixes necessitats i preocupacions vitals que la resta.

Escric tot això perquè estic a punt de començar el meu últim any de carrera i la il·lusió que tenia al principi està deixant lloc gradualment a la desesperança i a preocupacions més comuns. Ara mateix, la meva principal aspiració en la vida és tenir una caseta amb dona, fills i animalons, i poder anar de vacances; coses que no sé si aquest ofici que considerava tan noble i compromès em podran proporcionar.